Sense línia. Pures corbes

ERI (II)

2010-01-14T10:56:00.000-08:00

Caminar descalça per la platja sense dir res.

Deixar-me cobrir pel mar i lliurar-me a ell com ho fem a la vida.
Sense saber d’on ve ni el per què de la seva insistència en tornar sempre.

Ser aigua.
Ser l’enveja de la lluna i de les estrelles.

Sense dissimular.

Flotar perplexa en aquest accident desproveït de sentit, que és la vida.

10 de setembre de 2008, Barcelona
14 de gener de 2010, Solsona In memoriam

ERI

2009-12-03T05:04:00.000-08:00

Knock knock knockin’ on heaven’s door.
de Bob Dylan per Guns N'Roses

I de sobte t’expulsen. Sense temps de fer caixes ni de recollir els trossets trencats.
T’obren un expedient de regulació sense període de consultes ni de negociació.
I els novembres es converteixen en còpies del que representa que són.

Però de sobte, et tornen les pessigolles al ventre i la tremolor als genolls. Sense saber per què.
Aleshores elabores una nova teoria budista sobre els expedients de regulació del paradís i escrius una carta d’agraïment sense saber a qui i llences ampolles buides sense saber a on.
Estripes les còpies i converteixes els divendres en el que sempre has volgut que fossin.
I decideixes no conformar-te mai més en còpies borroses encara que siguin de meravelles del desert com el jardí d’Irem.

Divendres 27 de novembre de 2009

Setembre (III)

2009-09-15T09:15:00.000-07:00

Com trobar en un conte la metàfora que havies trobat de nit en una platja quan et vas empassar un trocet lluent de sol crepuscular i aquest t’abrasava el pit llançant una pluja d’espurnes que et recorrien sencera.

Com ara. Quan t’entren ganes de fer coses de nena-lluna-lloba com rebolcar-te en comptes de qualsevol altra cosa i deixar-te abraçar i estampar contra alguna paret, algun crepuscle o alguna paraula tan bonica que t’entrin ganes de fugir corrents. Però a poc a poc, perquè t’atrapi.

Com quan setembre deixa de ser setembre i es converteix en qualsevol altra cosa i el fred passa a ser una excusa dolenta per arrencar a córrer i deixar que plogui i plogui perquè has decidit que el fred de veritat aquest hivern passarà de llarg.

Així s’acosta la tardor.

15 de setembre de 2009, Solsona

En busca de qualsevol bellesa.

2009-02-16T04:39:00.000-08:00

Hi ha dies que fa més fred. Que el vestit no m’acaba de quedar bé. Que no sé pentinar-me. Que l’aigua no és prou calenta. Que les lectures no són prou. Que les pintures no són prou. Que fa fred. Que no hi ha piano. Que no hi ha cafè. Que res no és prou.

Recordo somnis estranys. Mai he buscat la interpretació dels somnis. Els meus són massa fàcils, massa evidents. Ens coneixem massa amb el meu inconscient i ho té molt difícil per enganyar-me. Anys d’experiència. I no només nocturna. Potser l’apuntaré a algun curs de vaselina onírica. Que aprengui a sublimar de veritat. Que em faci creure la història. No sempre estem preparats per desemmascarar les coses.

Necessito bellesa. Qualsevol. D’alguna paraula precisa, d’alguna carícia oportuna, d’alguna resposta exacta, d’algun color adient, d’algun vestit que em quedi com em queda quan m’entren tantes ganes de treure-me’l que ja no m’importa que no faci sol. Que no hi hagi lluna. Que la història sigui mentida. Que la màscara sigui l’única veritat que ens quedi de tot plegat.

Que quan el vestit em caigui em senti lliure, i no vulnerable.

Que quan es faci de nit i no hi siguis, no hi siguis.

Que aparegui qualsevol bellesa i que m’ofegui. Urgentment. Fins al fons.

No vull cap Nadal d'hemisferi nord.

2008-12-23T14:22:00.000-08:00

Penso amb el meu Nadal d’hemisferi sud. El de biquini vermell, vestit blanc, ulleres de sol i cervesa negra en tubs de litres. Tots els Nadals haurien de ser així. Tots els dies. Amb sol, biquini i cervesa negra. Però ara queda massa lluny. I encara més des de fa unes hores. La veritat és que estic una miqueta trista. Cúmul de coses i de dies. No tot és el Nadal

Contemplo la possibilitat de deixar-me segrestar per pirates, de queixalar pomes enverinades, de punxar-me amb agulles maleïdes, d’obrir caixes estranyes, de girar-me i veure cremar ciutats antigues, d’explicar el final de la història abans de que surti el sol i ja no calgui cap més pretext per salvar cap dia ni cap lluna més. No m’importa el més mínim. Total...

Trobo paraules que buscava fa dies i que apareixen com quan apareixen totes: quan ja no és el moment.

Busco maneres de desaparèixer de manera elegant. Miro la llista que tinc amb possibles vies d’escapatòria que elaboro cada vegada que se’m acut una manera d’escapolir-me de la quotidianitat de manera bonica i silenciosa. Com la manera que té el sabó de fer-se bombolla i d’esclatar i desaparèixer a l’aire. O la manera de desaparèixer dels conills a dins dels barrets de copa dels mags: ara hi són i ara no. Busco les portes secretes dels miralls perquè estic convençuda que tots en tenen una que porta a alguna banda més interessant que aquesta. Qualsevol altra banda, qualsevol altre moment. Sisplau.

Intento recordar la vegada que vaig aconseguir tornar-me invisible amb un polsim de purpurina violeta però no recordo la quantitat exacta de polsim ni el lloc precís ni les paraules secretes ni la música que sonava en aquell moment.

Em poso el biquini vermell a sota de vestits negres d’hivern d’hemisferi nord i escolto tangos més fort del que puc suportar. Obro les caixes, mossego les pomes, miro endarrere i explico el final de la història a tots aquells que volen escoltar com la princesa de sal que es deixa segrestar pels pirates agafa el rumb del vaixell i se’n va al mig del Mar de Màrmara a llençar-hi el seu cor de medusa i marxa sense esperar-se a veure com l'aigua se l'engull.

I és precisament allà on la princesa es troba les paraules secretes i les imatges prohibides. I on recorda com es feia per tornar-se invisible amb un pot de purpurina de color violeta i també recorda la música que sonava en cada moment. Però ho recorda com es recorden sempre les paraules secretes i les coses importants de la vida. Quan ja no calen i ja no importen.

Mudança

2008-11-19T08:04:00.000-08:00

Un savi em va dir un cop que si continuava enyorant amants passats, plorant pels temps perduts, l’enyorança no deixaria lloc a la possibilitat. Aleshores no hi trobava sentit. Havia de ser així. Ja no hi havia d’haver més possibilitat. L’enyorança, com tots els sentiments quan són de debò, sembla que hagi de durar per sempre. Que mai més ha d'haver-hi un lloc com aquell, un amor com aquell, un moment com aquell.

Però de sobte, zas!, et trobes llençant coses que durant temps t’havien d’acompanyar pels segles dels segles. Sense sentir res a l’hora de desprendre-te’n. Ja no identifiquen cap lloc, cap persona, cap moment. Que ara importi.

Penso que ha de ser així i continuo llençant.

Llenço coses i sento com se’n esborren d’altres per dins. Ja no hi ha lloc per segons què ni per segons qui. Cada vegada menys. Llenço coses boniques que ja no ho són perquè en puguin arribar d’altres. Necessito espai. Per fora. Per dins. Llenço coses lletges que ara sé que ho són i els hi dono les gràcies per haver-me fet més forta i per haver-me donat l’alçada suficient per identificar algunes de les coses que ara sé que no voldré mai més. Ja no.

Cada vegada és més petita la porta d’entrada i més gran la de sortida.

I així estic: ordenant, classificant, encaixant, recuperant, definint, desfent. Per fora i per dins.

Però estic cansada. Ens els dos sentits, també.

He de fer esforços per interactuar amb un mínim de decència.

Llençant, llençant, m’he quedat tan sols amb la possibilitat de les mantes.

I sense recordar com era a l'hivern no passar fred.

Setembre (II)

2008-09-28T09:18:00.000-07:00

Serà el canvi d’estació, de llençols, de sabates.

Seran els somnis on apareixes cada nit de maneres diferents per despistar-me. Com si encara em poguessis despistar després d’aparèixer cada nit a la mateixa hora.

Serà la puntualitat que tinc només quan dormo, quan t’espero amb una copa als dits i amb un vestit vermell en algun indret on encara no és setembre. Perquè en somnis sempre porto vestits vermells i mai arriba la tardor.

Serà que em desperto intentant recordar on ha caigut el vestit i mai ho aconsegueixo. I m'adono que m'he punxat el dit per si la maledicció de la bruixa no era de mentida. I tinc ganes d'esmorzar coses vermelles. I de desitjar-te bon dia amb el cafè del matí.

28 de setembre de 2008, Girona

Només aigua

2008-09-10T09:42:00.001-07:00

A vegades reconec històries passades en els ulls de gent que pràcticament no conec. Se’m fa difícil seguir el protocol que exigeix tota coneixença, en aquests casos. A vegades se’m escapa un: te’n recordes? I després he de fer-me la despistada com si estigués pensant en altres coses. De fet, la majoria de vegades em faig la despistada. Com si no m’importés, com si no m’hi hagués fixat, com si no recordés la data, el color, la mirada. Amb la majoria de gent em resulta més fàcil moure’m en el terreny de la superficialitat. Com si.

Altres vegades però, quan no em cal fer-me la tonta, la despistada, la boja, quan no em cal seguir els protocols perquè, en realitat, mai haurien de caldre, m’entren ganes de continuar explicant les històries que reconec en aquells ulls de segles antics. A vegades amb un somriure, altres amb una cançó, amb un silenci entre frase i frase, amb un vers al plec d’algun racó de pell.

Fa poc que conec la poesia de María de la Luz Uribe. De fet, ella ha estat coneguda per la seva literatura infantil i no pas per la seva obra poètica per adults. Després de la seva mort però, han aparegut carpetes plenes de poesia. Poesia escrita des de la necessitat d’escriure, no des de la pretensió que aclapara tants poetes que pensen que la poesia és un conjunt de frases curtes i que ser escriptor és publicar llibres i signar-los. Poesia com a vida escrita, com a no dissimulació de les coses que passen sense haver-se de despistar per no adonar-se’n.

Només he llegit el que la seva filla ha penjat al blog que està fent per donar a conèixer la poesia de María de la Luz: aquest. Esperaré atenta que la Fernanda vagi publicant els poemes que va rescatant de les carpetes.

Els poemes de María de la Luz, que conec de fa uns pocs dies, els poemes de quan tenia només catorze o quinze anys, em conviden a voler caminar descalça per la platja sense dir res. Deixar-me cobrir pel mar i lliurar-me a ell com ho fem a la vida. Sense saber d’on ve ni el per què de la seva insistència en tornar sempre. Ser aigua. Ser l’enveja de la lluna i de les estrelles. Sense dissimular. Flotar perplexa en aquest accident desproveït de sentit, que és la vida.

Crònica

2008-09-08T05:17:00.000-07:00

Dijous 21 d'agost de 2008

08:18h, Vilafranca: Perdo el tren que em permetria fer un cafè a l’aeroport abans d’agafar l’avió.

08:45h, Vilafranca: Agafo el tren que simplement em permet agafar l'avió.

10:45h, El Prat: L’home del control d’equipatge em demana si puc treure’m el collaret i se'l mira. Em pregunta si és d’aquí i li responc que no sense mirar-lo. Em somriu i em diu que em queda molt bonic. Em pensava que aquest tipus de gent no sabia fer aquests coses. El miro i li dic que és de Casablanca. Em comenta que hauria de córrer perquè el vol de Casablanca està embarcant (els altaveus ho recorden en aquell moment). Però jo llavors no vaig a Casablanca. Però li dic que ja correré. I corro com si hagués d'agafar aquell avió. Total, surt a la mateixa hora que el meu.

Apago el mòbil.

Em desitjo bon viatge.

Estem dues hores a l’avió abans d’enlairar-nos. No me n’adono. Miro el passaport i veig el tiquet d’un bitllet d'avió de fa justament un any. 21 d’agost del 2007. Istanbul – Madrid. Penso amb els amors que maten. Amb la manera com es puja a un avió quan es marxa, quan es torna, quan es fuig, quan t’esperen, quan arribaràs sola de nit en algun país estranger, quan qui et desitja bon viatge és qui espera que arribis, quan qui et desitja bon viatge és qui t'esperarà quan tornis, quan saps que és una bogeria però el món no té sentit si no tens la força suficient per pujar-hi, en aquell avió. O per no pujar-hi.

L’avió s’enlaira i arribo a Liverpool. Al vespre ens retrobem amb la Clelia després de dos anys. Abraçades, petons. Ens diem el molt que alegrem de veure'ns, ens posem al dia i instaurem la setmana porteña, recuperem les Malvines, els poetes, els mates, els cafès, els projectes. Recitem poesia i ella s'encarrega de traduïr Riba al rioplatense. Llegim Shakespeare per refrescar l’obra de teatre a la qual finalment jo no podré assistir. Comencem un conte que no acabarem. Perfilem projectes que no deixarem marcir i que seran l'excusa perfecta per tenir una propera cita a Buenos Aires. En Carles informa que ha decidit venir i que ho sent molt per mi i que mirarà vols. Jo m’alegro que vingui. La Clelia, en un principi, no. Però un hacete amigo ho arregla tot.

Trets a destacar des de l'arribada del Carles (els seus, aquí):

- Trobo el cotxe que podria convèncer-me per treure'm el carnet de conduir i decideixo que un dia creuaré tot el continent amb el meu cotxe rosa, un mocador al cap, les finestres baixades i cantant amb la música ben alta. obladi obladaaaaaaa

- Trobo moltes monedes al terra i reparteixo la sort als tres integrants del grup. Em disfresso de pirata, de princesa, de reina,... La Clelia, escandalitzada, crida a la república i de rebot reclama les Malvines i la mà de Déu.

- Escric en una cafeteria que hi ha a l'interior de la Catedral anglicana coses que no llegirà mai ningú i d'altres que potser penjaré al blog.

- Trobem el cafè Rouge. En Carles escolta atent els consells sobre la sexualitat femenina. Prenem només coses vermelles i riem.

La Clelia marxa a Buenos Aires. En Carles es queda a Girona. Jo torno a Vilafranca. Fa sol i és festa major. Tot és plè de foc, de música i de cava. Aprofito per omplir de desigs els castells de foc. Per si fos veritat que si es demana un desig entre l'instant que espatega el cohet i l'instant que el cohet es converteix en purpurina el desig es fa realitat. Per si fos veritat el que somnio a vegades.

Total, per provar.

Obladiiiiii Obladaaaaaaa life goes ooooon braaaa

Laaaaaaalaaaaaa how the life goes ooon.

En venda

2008-08-06T11:06:00.000-07:00

"Tenemos proyectos que se marchitaron,
crímenes perfectos que no cometimos,
retratos de novias que nos olvidaron
y un alma en oferta que nunca vendimos"
J. Sabina

Ha d’actualitzar el currículum.
Llegeix Szymborska però no la cita perquè mai l’ha coneguda personalment.
Escriu com si parlés amb ella mateixa per primera vegada, com si només s’hagués vist de lluny.

Li agradaria parlar dels llocs on ha après alguna cosa interessant però s’adona que la majoria d’aquests llocs no donen certificats d’assistència.

Omet els gats, les roselles, la lluna, els amics.
Oblida com són els paisatges de les adreces i el context de les dates escrites.
Calcula.
Es creu l'aparença d'ordre de la vida resultant.

Actualitza el preu.

I - III

2008-06-01T03:46:00.000-07:00

I. “On hi ha perill creix també el que salva”

Repetir-te que si et volies salvar no et quedessis al meu costat, i malgrat tot decidir quedar-te. I que quedar-te fos precisament el que et salvés. I que estimar-te sense necessitat de fer-ho fos el que em salvés a mi. I que no importés res més. Ni passats ni futurs. Només l’instant únic on s'aturés tot.

Has vingut amb diferents noms, amb diferents ulls, de diferents països. Però sempre t'he reconegut per les línies de les mans, encara que sovint no he pogut explicar-t’ho perquè no ho hauries entès i aleshores hauria hagut de fer-me la tonta o hauria hagut d'anar-me'n corrents.

II. “Poèticament habita l’home en aquesta terra”

Ara però necessito que em cuidin i que em repeteixin que tot anirà bé. Que el com, com sempre, és un misteri. Però que tot sempre acaba sortint bé. Necessito sol, encara que sigui en un cap de setmana de núvols i pluja com aquest. Sol de l’Albert que em convida a esmorzar xocolata desfeta, del Carles que truca casualment en el moment que ha de trucar i em convida a dinar i em posa al dia de tot, de la mousse de maduixa de les postres, del cotxe que s'atura per portar-me a treballar i arribar menys tard, dels altres cotxes que s'aturen quan tenen el semàfor verd perquè jo m’oblido de parar quan està vermell, de les coses boniques que passen malgrat tot el que passa que no ho és, dels cafès i els tes de gessamí i les converses i els somriures i les mans, de la Cèlia i l’Agustí que com que han fet anys aquesta setmana tenen 40 dies de rajos solars i segur que me’n deixen uns quants perquè a ells sempre els sobren aquestes coses que als altres ens fan falta.

Però també necessito una miqueta de l’altre sol, del que esclata, del que escalfa...

Me’l conjures?

III. “Molts homes tenen por d’anar a la font, perquè la riquesa comença al mar”

Repeteix-me un altre cop que tot anirà bé. Com fa sempre.

Construeix-me un pont a l’aire.

Ensenya’m els ulls de la medusa i recorda’m com s’atura el temps.

Et salves?

“El pont del dimoni”, Girona

Setembre

2008-02-10T12:10:00.000-08:00

Setembre sempre és igual. Els mateixos grocs, els mateixos calfreds, els mateixos propòsits. Cada any, quan acaba el desembre, intento fer un pacte amb Saturn, el déu del Temps, perquè deixi de triplicar el mes de setembre. Encara que vulgui despistar-nos anomenant els mesos de diferents maneres, tothom sap que el febrer, el juny i el setembre són el mateix mes, repetit tres vegades de manera inexplicable.

Durant el febrer, el juny i el setembre, és quan es construeixen més amors, més projectes, més amistats i més pàgines escrites. Però és també durant aquests mesos quan moren més amors, més projectes, més amistats i més pàgines abans d'escriure-les. És el temps que comencen i acaben les històries que tenen començaments diferents però un mateix final. Quan es regalen els somnis més bonics amb la única finalitat de perdre'ls entre promeses repetides estúpidament.

Bàsicament, aquests mesos, són mesos d'enyor. D'enyor del passat i d'enyor del que encara no ha arribat. Per això és fàcil passar el setembre, el febrer o el juny recordant preocupacions passades i nostàlgies futures. Per això, en aquesta època, també és fàcil recordar els llocs on s'ha estat feliç amb el desig profund de tornar-hi. Com si la felicitat pogués ancorar-se a les ciutats, als països o a les persones. Com si de tot plegat no se n'hagués après res.

En un mateix matí rebo quatre correus electrònics de quatre continents diferents. Prometo anar a Casablanca a la tardor, a Buenos Aires a la primavera, a Istanbul a l'estiu i a Berlin a l'hivern. Faig els tràmits pertinents per acomplir una sola de les promeses el més aviat possible. Per la resta, intento recordar Comala i Macondo i decideixo ajornar les promeses per un mes que no sigui setembre. Per si de cas.

24 de setembre de 2007, Girona