Fogueres

"Com la pell de la bresquilla,

que arriba ara per Sant Joan [...]"

Feliu Ventura

Em llançaré a la foguera i em convertiré en llum.

M’oblidaré de les contrasenyes, de les regles, dels amants passats, dels colors d’hivern.
M’oblidaré de tot i ballaré amb cada flama com si fos la darrera.

Tot canvia menys l’instant únic que hi ha entre dues mans de foc que s’agafen.
Tot flueix entre els ritmes dels tambors ancestrals que surten del pit i trenquen els miralls que s’amaguen al ventre.

Et buscaré dins les flames fins a reconèixer-te.
Et dibuixaré l’infinit mentre les serps t'oferiran les peces dels miralls trencats.

Et vaig llençar a la foguera i en comptes de cendra et vas convertir en llum.


Com podrien no agradar-me les fogueres des d'aleshores?

Bombolla

Últimament dormo moltes hores. Moltes més del que és habitual. I no només per no haver de fer la feina que he de fer quan estic desperta sinó perquè els meus somnis són l’únic indret real on puc fer ús total del dret d’admissió. Cada cop em resulta més difícil tornar a creure en la bondat desinteressada de la major part de persones. Per això en els meus somnis no hi ha dolents ressentits que abusen del seu poder per fer coses que sense aquest no podrien fer o dir, ni covards que fingeixen ser superherois però que no arriben a tenir el valor suficient ni per amagar el cap, ni mentiders de mentides cutres i poc elaborades que no es creu ni el tonto més tonto de les pel·lícules en blanc i negre, ni dolents que no saben ni dir la millor frase en el moment adequat. I sí, estic decebuda, cansada i dolguda. I no, no tot acaba passant perquè tot s’acaba repetint. I sí, és veritat que no tothom és igual, perquè si fos mentida, la protagonista de Dogville, de la qual ara no recordo el nom, no seria més que un àngel al meu costat.

Les hores que per motius tècnics no pugui estar dormint em transformaré en líquid màgic, així quan algú em bufi sortiré volant disfressada de bombolla de sabó. Llavors, quan qualsevol objecte en forma de punxa em torni a tocar o em torni a dir alguna cosa fora de lloc explotaré pels aires. Com a mínim ho esquitxaré tot de colors. Ea.

Però això no és res comparat amb el que podria explicar-te si...

...i aleshores els planetes que només havien durat un instant es deixaven caure entre teles, promeses, pells i sospirs. Abans de desaparèixer per sempre però, deixaven una paraula o un silenci a sobre el llit.

A vegades, ella aprofitava la paraula que quedava per començar una història. La que la salvaria com a mínim d'aquella nit. Altres vegades, si el que quedava era un silenci, s’embolicava de nou amb les teles per habitar un altre cop el punt mig que hi ha entre la vida i la mort, entre la memòria i l’oblit.

Però ell sempre preguntava pel final de la història...

- Quan surti el sol... - li prometia ella

I aquell era l’únic moment en el qual ella feia algun tipus de promesa. De les de debò, de les que només duren fins que s’acaba la nit. Com les històries que salven o els planetes que desapareixen. O més encara: com tot el que brilla o es dóna o és.

"L'Arc", Girona

I - III

I. “On hi ha perill creix també el que salva”

Repetir-te que si et volies salvar no et quedessis al meu costat, i malgrat tot decidir quedar-te. I que quedar-te fos precisament el que et salvés. I que estimar-te sense necessitat de fer-ho fos el que em salvés a mi. I que no importés res més. Ni passats ni futurs. Només l’instant únic on s'aturés tot.

Has vingut amb diferents noms, amb diferents ulls, de diferents països. Però sempre t'he reconegut per les línies de les mans, encara que sovint no he pogut explicar-t’ho perquè no ho hauries entès i aleshores hauria hagut de fer-me la tonta o hauria hagut d'anar-me'n corrents.

II. “Poèticament habita l’home en aquesta terra”

Ara però necessito que em cuidin i que em repeteixin que tot anirà bé. Que el com, com sempre, és un misteri. Però que tot sempre acaba sortint bé. Necessito sol, encara que sigui en un cap de setmana de núvols i pluja com aquest. Sol de l’Albert que em convida a esmorzar xocolata desfeta, del Carles que truca casualment en el moment que ha de trucar i em convida a dinar i em posa al dia de tot, de la mousse de maduixa de les postres, del cotxe que s'atura per portar-me a treballar i arribar menys tard, dels altres cotxes que s'aturen quan tenen el semàfor verd perquè jo m’oblido de parar quan està vermell, de les coses boniques que passen malgrat tot el que passa que no ho és, dels cafès i els tes de gessamí i les converses i els somriures i les mans, de la Cèlia i l’Agustí que com que han fet anys aquesta setmana tenen 40 dies de rajos solars i segur que me’n deixen uns quants perquè a ells sempre els sobren aquestes coses que als altres ens fan falta.

Però també necessito una miqueta de l’altre sol, del que esclata, del que escalfa...

Me’l conjures?

III. “Molts homes tenen por d’anar a la font, perquè la riquesa comença al mar”

Repeteix-me un altre cop que tot anirà bé. Com fa sempre.

Construeix-me un pont a l’aire.

Ensenya’m els ulls de la medusa i recorda’m com s’atura el temps.

Et salves?

“El pont del dimoni”, Girona

Parada temporal (II)

Fa un any que vaig començar a escriure aquest bloc. Des d’aleshores són moltes les persones i els llocs que han desfilat per aquí. Segurament moltes persones i llocs que fa un any ni tan sols imaginava. Trobo un escrit, justament de l’abril passat, que se m’imposa altra vegada. Torno a tenir la percepció temporal alterada. Més del que és habitual, vull dir. I també l’espacial. I moltes d'altres.

No sé massa bé on deuen ser les parades estratègiques ni com es deu fer per gestionar el desconcert. Però intento fer-ho de la manera que considero més apropiada. La Chavela em canta. Piensa en mí. L’Alejandra em recorda que els sospirs del mar humitegen les úniques paraules per les quals val viure. Però avui no en tinc de mar ni de paraules.

Plou.

Fa sol.

Sol mi.

Fa re.

M'estiro, em pentino, ballo, camino, medito, callo, escolto la música més fort del que puc suportar. Penso. Preparo te de gessamí i em regalo un trocet de xocolata.

Encara no he descobert on devia anar a parar aquell sol-sol-sol-mi de Beethoven ni aquella ampolla abandonada a la costa del Pacífic plena d’estrelles de tardor d’abril. Però repassant escrits, referents i metàfores, intueixo, com a mínim, on aniria a buscar-los.

Instruccions per travessar un mirall

“Alícia: Que bonic seria penetrar la casa del mirall! Estic segura que ha de tenir un munt de coses boniques! Juguem a que existeix alguna manera de travessar el mirall; juguem a que el cristall es fa tou com si fos una gassa de manera que podem passar a través seu.”

Primerament has d’escollir un mirall. Pot ser de qualsevol mida, forma i procedència. Hi ha miralls de paret, miralls embruixats, miralls de mà recoberts de plata. Podràs trobar-los a qualsevol estany, a qualsevol riu, a qualsevol mirada.

A l’hora de fer la tria no tinguis por d’equivocar-te: quan el trobis sabràs de seguida que es tracta del teu mirall. Ho sabràs perquè aquest serà l’únic on no et miraràs a tu mateix ni t’importarà què amaga a l’altra banda. Només sentiràs un desig profund de travessar-lo. Sense que t’importi res més.

Quan el tinguis, agafa’l delicadament. Mira’l sense mirar-te. Gira’l. Ressegueix-lo amb els dits sense tocar-lo. Busca-hi on comença la música. On s’amaga la porta de les meravelles. On les cireres deixen de ser flors de color blanc.

Juga amb les formes i colors que hi apareixen però no intentis identificar-les. Deixa’t relliscar, invertir, pintar, imitar. Deixa’t descompondre.

Deixa’t.

Quan trobis la porta, prepara la mà per obrir-la. Conta fins a deu. I quan estigui completament preparada, aparta-la del pany immediatament. No és la mà la clau d’aquesta porta. És alguna altra cosa que encara mai s’ha pogut desxifrar.

Si tens un impuls incontrolable de tocar el mirall abans d’hora deixa’t endur per la bellesa de qualsevol forma i ressegueix-la fins a reconèixer-t’hi. En la forma, no pas en la imatge. Guarda-la a la memòria per quan et faci falta. Posa-li un nom i repeteix-lo fins que ja no necessitis tocar el mirall per travessar-lo. Fins que ja no necessitis saber quina és la seva clau. Fins que ja no necessitis res.

Aleshores, de cop i volta descobriràs que el cristall es torna tou... et descobriràs a l’altra banda.

Ho descobriràs per l’olor vermella de cirera.

I perquè la única música que sonarà és la que només se sent si es porta a dins.



"Des de la teulada", Solsona

Tàctica del trapezi verd (II)

No sóc la única que s'enfila a trapezis verds per escolar-se de les clavegueres.

"¡que haya Dios!
que quite el don del verbo
a los impúdicos
que traicionan
la desnudez verdadera
de arropar con palabras
pequeños destellos circulares,
de rozar levemente
el suspiro del que se ha
atrevido a pensar"

María José

"Des de la mateixa aula, a la mateixa hora", Facultat de Lletres (Girona)

Tàctica del trapezi verd

He après a deixar el meu cos caminant, escrivint, explicant o escoltant. Mentrestant jo aprofito per fer altres coses més interessants com nedar, ballar o volar. Aquesta és la única manera que he trobat per escolar-me de les clavegueres de la quotidianitat i fer una mica més suportable aquesta primavera que comença.

Ara he deixat el cos a la A5 en una classe d’en Terricabres. De mentre, he decidit enfilar-me en un trapezi de color verd. Aquell trapezi on aleshores sabia que et trobaria i per això hi anava. I per això tu també hi anaves.

Ens passàvem les nits, les tardes i els dies desafiant gravetats i trencant les cordes només pujant-les. Creàvem nous planetes i els hi posàvem noms. Però eren noms secrets. Perquè els qui mai hi han pujat no els podrien veure mai, aquells planetes.

Avui sabia que no hi series, al trapezi verd. I per això he vingut.

Volia veure on devien anar a parar aquelles cordes. Però no les veig.

Volia sentir com era desafiar la gravetat. Però perdo l'equilibri.

En Terricabres parla de “Més enllà de bé i mal” i mira el meu cos sense saber que jo fa estona que me n’he anat.

De fet, ningú no sap que estic enfilada en un trapezi verd.

Ni que quan et recordo em falten cordes.

“A5”, Facultat de Lletres (Girona)

Primavera

El sol ho crema tot altra vegada. Els sentiments, els records, la pell, els desigs. És bonic sentir com s’evaporen i es converteixen en llum. És bonic saber que són els mateixos que fa tan de temps que es cremen i s’evaporen i que tornen més tard en altres formes, en altres colors, en altres pells, en altres ulls.

Sento com era aquella història on tot encaixava. Encara que en aquell moment no ho semblés. Ha passat temps des d’aleshores. Molt. I no parlo de dies, de mesos ni tan sols d’anys. Potser per això no te’n recordes. I potser per això jo també faig com si no en sabés res.

La primavera torna. En general. En particular. Ho recorden els arbres i les abelles. Torna com fa sempre des de fa tan i tan de temps. Molt. I no parlo de mesos, d’anys ni tan sols de segles. S’expandeix i ens deixa polsims de purpurina violeta a les butxaques. Torna de maneres diferents com si no sabés que igualment tindrà un mateix final. Amb ella però, no cal que dissimuli. Li puc dedicar els somriures com si la primavera de debò tingués alguna a veure amb les seves flors.

Des del sol de “La Taverna”, Girona

Tardor

Notícies portenyes. En Jordi cada cop més peronista. Que si vaticinis per fer fora la presidenta però Kirchner, amigo, el pueblo está contigo. Que si ponga huevos presidente que la patria cueste lo que cueste la vamos a liberar. Que si cada acte és un orgasme només comparable amb un partit de la Bombonera. Que si Buenos Aires. Que si la Boca. Que si San Telmo. Que si la frente marchita. Que si adiós, cuidaté.

Em sorprenc enyorant la tardor d’abril. I això que no m’agrada la tardor.

Falten encara set hores per acabar la jornada laboral i a fora fa sol. I hi ha arbres de color violeta i fa olor de núvol de color rosa de fira. I aquest abril no és tardor. Però igualment tinc fred.

Arena

Ella juga a trobar peces blaves i daurades. A buscar-hi alguna senyal per reordenar de nou les prioritats. Els pits impresos a l’arena. Els treballs que encara no ha fet i fa dues setmanes que ja hauria d’haver entregat. Les lectures obligatòries. Les flors grogues i blanques. La moral.

Es rebolca a la franja on l’aigua i l’arena s’intercalen. Li agrada veure com les onades frappé desfan l’escultura que acaba de dibuixar amb els dits del peu o de les mans. Li agrada sentir bategar l’aigua. Despentinar-se. Posar-se flors grogues i blanques als cabells. Pintar-se els pits. Mirar de lluny.

Recorda que la felicitat té a veure amb algunes d'aquestes coses. Amb aquesta pau d’aire d’illa, d’unicorn, de caiguda inacabable en la immobilitat.

18 de març, Tsoutsouros, Creta

Boira

En tots els contes existeix el blau. Amb molta molta boira al davant. Amb homes dolents, amb pactes perversos, amb llops disfressats, amb caputxetes dolentes, perverses i disfressades.

Sempre però, apareix un caçador de boires en el moment oportú que ens ensenya com es fa per esfumar-les, per conjurar-les, per travessar-les.
“A darrera hi ha el blau”, va recordant el caçador de boires durant el camí.
I així, gairebé sense adonar-nos-en, arribem a un indret on fins i tot el que no era de color blau és d’un blau més intens.

Altres vegades però, els contes tenen errors tècnics. I després de la boira i de les disfresses no hi ha res més. Aleshores gairebé mai apareix un conjurador de boires que les faci aparèixer de nou per no haver de veure, de dir, de dissimular, de marxar, de desaparèixer com si res. Només hi ha senyals que et recorden que els contes sense blaus sempre estan plens de jocs de miralls que fàcilment es trenquen. Però mai expliquen les regles d’aquests jocs. Només insisteixen en que en aquests tipus de contes la única manera possible de passar les pàgines és travessant-les.

Encara que es trenquin.

Encara que no hi hagi cap veueta que et recordi res durant el camí.

Ni tan sols cap boira.

Encara que no en quedi res.

"El Cafè", Girona

Persèfone

Persèfone era una noia molt i molt bonica i tothom que la veia se n’enamorava immediatament. La seva mare, Demèter, la deessa de l’agricultura, se l’estimava tan tan i tan com les mares s’estimen a les seves criatures. La protegia de tots aquells que se n’enamoraven però que considerava que no estaven a l’alçada de la seva filla: sobretot aquells que no sabien quins colors eren el magenta o el cian.

Un dia, Hades, el déu dels inferns, va veure a Persèfone. I com passava a la resta de mortals i d’immortals, va enamorar-se’n immediatament. Va decidir raptar-la i endur-se-la al regne dels morts per estar junts per sempre més.

Demèter, desesperada, va demanar ajuda a Zeus, el déu dels déus. Zeus va ordenar al comando Hermes que immediatament es posés en busca i captura de la jove Persèfone. Que la busqués dia i nit per tot arreu. Hermes i el seu equip, divinitzats per la seva eficàcia, de seguida van tenir notícies de la noia. Van explicar a Zeus i a Demèter que Persèfone es trobava als inferns. (existeix una altra versió segons la qual Zeus col·labora amb Hades i tota la història es desenvolupa d'una altra manera).

Zeus va comunicar a Demèter que la noia podria tornar sempre i quan no hagués comès l’error capital: menjar una fruita dels inferns. Que si havia fet un mos de qualsevol fruit, el destí de la noia seria quedar-se per sempre més al regne dels morts. I com passa a tots els contes i a tots els mites, la protagonista es va sentenciar sense saber-ho: en aquest cas, tot va ser culpa d'una magrana trobada en el moment inoportú.

Demèter va passar 4 dies i 5 nits suplicant a Zeus que utilitzés els seus poders com a déu dels déus per aconseguir que la noia pogués entrar de nou al regne dels vius. Que ja li buscaria algun contracte laboral o algun matrimoni de conveniència. Però que l'extradició als inferns no fos definitiva. Finalment, Júpiter, davant les súpliques d’aquella mare absolutament desconsolada va decidir intervenir. Va decidir que finalment la noia passaria mig any amb Demèter i mig any amb Hades.

Per això, quan Persèfone torna al regne dels vius, la seva mare està tan i tan contenta que fa que surtin les flors, que el cel tingui més colors, que tot sigui més blau i rosa... I és quan arriba la primavera. En canvi, quan se’n va als inferns, la seva mare està tan i tan trista que fa que els arbres es quedin nus, que faci més fred, que els dies siguin més curts, que tot sigui gris i negre. I és quan arriba l’hivern.

Sembla que s’aproximen molts dies amb moltes coses de color blau. Penso que Zeus ha fet una reforma en el pacte establert amb Demèter i li ha atorgat més privilegis. Sembla que la primavera ens estigui esperant darrera qualsevol cantonada i que Persèfone pugui aparèixer en qualsevol moment. Visca!

Gregorij Sokolov

Surto del Palau de la Música convençuda de que existeix la manera de salvar el foc incolor, el foc sord, el foc sense imatge. De que darrera del mirall s'amaga el somni. I que existeix la manera d'atènyer el somni sense trencar el mirall.

Sokolov omple el Palau de formes i colors que només apareixen en la sorpresa diària del capvespre. Sap més dels pianos Stenway que molts tècnics, i abans de seure a tocar-ne un el desmunta per conèixer-ne tots els secrets. I aquesta és la sensació que es té davant de cada peça que toca: que abans l’ha desmuntada sencera per descobrir-ne tots els secrets i paraules amagades a l'interior. Cada vegada que interpreta una obra la construeix de nou. Com les postes de sol. Reinventades cada tarda provocant la sorpresa del primer cop.

Surto del Palau convençuda de que la música existeix per poder salvar-nos de la mediocritat. De que existeix una altra manera gairebé de tot. Si més no durant l’instant que cada nota queda suspesa al buit, ens ho fa possible.

"Bar Diamant", Barcelona

Premi

He rebut aquest premi de part de http://deries.blogspot.com. Sempre és bonic rebre premis. Més encara quan vénen del País Valencià!

He fet un petit canvi en la meva entrega. Després d’una llarga conversa telefònica he vist clarament que aquest premi (i qualsevol altre) no hi havia ningú que se’l mereixés més que la Montse. Ella tenia nou anys quan jo vaig néixer. Des d'aquell moment es va convertir en la meva super-heroïna. D’ella he après moltes coses i segueixo aprenent-ne encara. He après a compartir, a deixar escapar, a viure, a renunciar, a anar en contra per tirar endavant.

Des del tren que tornava de Bilbao fins ara tot plegat ha estat i és una aventura. La ruta 40, el cap d’any 2007, la numerologia tàntrica, les cartes del tarot, les perruques liles i daurades, les converses telefòniques més llargues del món, les purpurines, els calidoscopis, les llunes plenes, les bruixes bones i les dolentes, els traficants d'òrgans de la Patagònia, les cançons per despertar-se / per viatjar en cotxe / per continuar (on sigui, però continuar). El balcó de San Telmo, les fractals de Lleida, les tardes de Solsona, els projectes de Creta, els cafès de Girona, els tequiles / el Bukiwski / els dubtes de Madrid. I la resta de coses que guardaré per altres ocasions.

Ja no s’estranya quan li dic que estic buscant bitllets d’avió a Casablanca. De fet, ja no s’estranya gairebé de res. Simplement em demana que li digui que vaig a València o a qualsevol altre lloc més tranquil. Que és una manera com una altra de dir-me que pateix per mi. Ho sé perquè jo utilitzo la mateixa tàctica per dir-li que l’estimo quan no vull caure en un excés de cursileria tonta. Després de sobreviure als traficants d'òrgans, una adopta certa grau de xuleria.

Em sembla que aquest premi és dóna als blocs. I ella no en té cap, de bloc. Però si en tingués un, segur que seria una marea de bellesa. A més, trobo que aquest és el pretext perfecte per dir el que vull dir (sense que es noti excessivament).

La realitat

But in her web she still delights

To weave the mirror's magic sights,

For often thro' the silent nights

A funeral, with plumes and lights
Loreena McKennit

Mai he trobat una explicació suficientment convincent per separar la màgia de la realitat. Trobo que és una separació impertinent i innecessària que converteix la realitat en incerta i inexplicable. Més encara a 2/4 de 9 del matí d’un dilluns. Però en un batxillerat científic no puc explicar que la realitat s’amaga en un mapa del tresor o en el desig de la dona salamandra. Que en definitiva, és l’únic que existeix, ha existit i existirà mai.

Explico la realitat possible, la contingent, la necessària. La sensible, la psíquica, la virtual. La diferència entre idealisme i realisme, entre aparença i realitat. Com si sabés quina és aquesta diferència i l’hagués detectat algun cop més enllà de les aules universitàries. Penso amb Cortázar, amb Borges. El llenguatge literari no és una estructura donada, diuen. Però la realitat tampoc ho és. Té més a veure amb la tensió que hi ha entre la banalitat i l’estranyesa, entre la generalitat i la singularitat.

La irrealitat dels mapes del tresor i de la dona salamandra, com els óssos d’en Cortázar que viatgen per les canonades, té l’accent de la veritat. Però no puc explicar-ho en una classe de batxillerat. Perquè aleshores buscarien el tresor que busquen els pirates i buscarien l’home que busca la dona salamandra. I no els trobarien mai. Perquè haurien fet una separació completament innecessària

Dona salamandra

Hi ha dones que es converteixen en salamandres. N'hi ha d'altres que ho són des de sempre. Que beuen a sota dels salzes des de sempre i que entenen el què diuen els arbres des de sempre. Si per algun estrany motiu algun dia en trobessis una, has de tenir en compte que les salamandres són dones que conserven en la part més profunda de l'inconscient la remor del vent descabellant-les.

La dona-salamandra bàsicament enyora. Conserva la remor del vent però enyora els cabells desfets damunt la cara. Guarda el record d'ell a la memòria però enyora quan qui passava pel bosc era ell i no pas el desig que ella en tenia. Quan el foc podia cremar-li la pell, igual que la cremaven els dits, els ulls, les mans i els llavis. Quan donava voltes amb les faldilles vermelles sense que importés la direcció ni el moment, sense que importés res.

Enyora les faldilles vermelles quan s'adona que la nuesa ja no la fa lliure sinó vulnerable. Quan camina en direcció contrària i s'adona que ja no és la bellesa la que l'empeny sinó el desfici. I ja no es pot fondre en la bellesa de cap paraula dita o callada o intuïda en el moment just, perquè d'aquestes paraules només en queda el record. I dels moments justos, ja no en queda res.

Enyora el passat però també enyora el moment que encara no ha arribat. Enyora el temps que el número tres no existia, com tampoc existien les trenes rosses, ni el foc de les fogueres ni les cançons absurdes de bruixes dolentes. El temps que només hi havia dits i ulls i mans i llavis. I la felicitat secreta de les cremades al ventre i els "només tu" encara que fossin mentida. Resisteix el foc de les fogueres i pot respirar sota l'aigua, però es fon cada cop que imagina el foc d'ell cremant-li al coll i s'ofega en el sol record de la seva mirada. Tremola cada cop que sent l'olor a herba ferida que queda després de sentir passes abruptes travessant el bosc de les arrels, però no pot recordar d'on li ve aquesta tremolor. Només tremola. Com la resta de fulles. Sense saber per què.

Quan una dona-salamandra estima ho fa per sempre. Encara que per sempre sigui massa temps. Perquè quan ell no hi sigui, sempre li quedarà l'anhel que ella en té, d'ell. I aquest anhel serà l'únic home que no l'abandonarà mai. Ella, a canvi, l'estimarà per sobre de tot. Per sobre dels salzes, per sobre la terra, per sobre la pell, per sobre les convencions.

Dona gat

Explica la llegenda que la dona-gat té set vides. Que és per aquesta raó que camina per les teulades i que no té por dels abismes: perquè sap que encara li'n queden sis més per estrenar. Evidentment es tracta d'una llegenda absurda. La dona-gat té el mateix nombre de vides que qualsevol altra dona. I ho sap.

A la dona-gat no li agrada gens donar explicacions. Potser per això tampoc les demana gairebé mai. Sospita terriblement d'aquells que es justifiquen massa sovint en veu alta i defuig els que ho fan en veu baixa. No calcula mai les probabilitats d'èxit o d'error. Ni les conseqüències. No coneix el bayesionisme ni cap altra teoria de probabilitats. Ella només actua. Sap que a vegades només es pot actuar des del cor. I que aquest és el moment exacte on comença tot.

Quan la dona-gat desfila, quan sedueix, quan camina amb un peu davant de l'altre i alça el cap ben alt, no ho fa per elegància. Li agradaria fer-ho per elegància, però no ho fa per això. Ho fa per la seva condició de gat que desfila, sedueix, mira de prop, es neteja i s'emmiralla. No ho fa pas per elegància.

Quan la dona-gat esgarrapa la terra i s'hi rebolca, no ho fa per humilitat. Li agradaria fer-ho per humilitat, però no ho fa per això. Ho fa per la seva condició de dona. I és per això que esgarrapa, salta, miola, arrisca, espia, mira de lluny i atrapa. No és pas per humilitat que es rebolca per terra.

Quan estima però, ho fa com si tingués set vides. Com si ja n'hagués gastat sis i aquesta sigués la darrera. No l'espanta el vuit ni els nombres que el segueixen perquè de tant caminar i saltar per les teulades ha perdut la por als abismes. Al ridícul i a la solitud.

"Bar Diamant", Barcelona

Divendres 1 de febrer del 2007

Foguera

So don't play with me, 'cause you're playing with fire.

Rolling Stones

A vegades tinc la sensació que en qualsevol moment tocaran a la porta i una dotzena de mans grosses i lletges em trauran a la força i em llençaran a una gran foguera al mig de la Plaça del Vi.

Que em cremaran viva i al meu voltant cremaran també les xarxes que mai he col·locat a sota dels trapezis i les llegendes que sempre he fet acabar de manera diferent per alliberar algunes nits de començar el dia de després. I cremaran altres coses també, però ara no vénen al cas.

I quan tot cremi, les bruixes bones cantaran i ballaran la cançó de la bruixa dolenta i repartiran un qüestionari al públic assistent perquè cadascú decideixi quin vol que sigui el meu destí marcant amb una creueta la casella que cregui més convenient. Opció a per convertir-me en ovella, opció b per convertir-me en colometa o bé opció c per convertir-me en carpa.

De mentre, les bruixes dolentes desestimaran la votació popular conjurant antics encanteris que em convertiran en gata de color negre propietària de tres quartes parts de les teulades de Zeyrek.

O en papallona blava hereva del regne de qualsevol platja del nord-est del Brasil. Amb càrrec vitalici, és clar.

O en princesa de les salamandres de la Illa Solitària, antiga Illa dels ocells. En salamandra, com el conte, però sense escombres ni angules ni trenes llargues de color groc.

El resultat de la metamorfosi el decidiré jo mateixa marcant a, b o c al qüestionari de les bruixes dolentes. I ho faré quan em falti prou aire per poder saber de qui són els ulls que em miraran de lluny com si no em coneguessin. Com si mai abans m'haguessin vist caminar de nit sobre les teulades, travessar flames sense cremar res que no sigui imprescindible o pintar-me de blau disposada a viure només un dia a canvi de poder volar. Els que esperaran a que tothom se'n vagi per acostar-se. I aleshores buscaran les cendres dels finals inventats i dels trapezis sense xarxa. I no les trobaran. Perquè hauran fet tard.

30 de desembre de 2007
Des de la teulada, Solsona

Núvols

Si me dijeran pide un deseo, preferiría un rabo de nube...
Silvio Rodríguez

A vegades passen tantes coses en tan poc temps que ja no pots imaginar-te que segurament existirà el dia després. És com si tot plegat pogués acabar-se en qualsevol moment. I encara més: tingués sentit que fos així.

Durant els últims quatre mesos, la meva percepció espacial s'ha vist encara més alterada que d'habitual. Les llums d'Istanbul, els batecs de Lesvos, els colors de Kassel, la lluna de València, les flors de París. Escapar de Girona per no tornar a escolar-me entre les clavegueres de la quotidianitat. Encara. Octubre i novembre són massa bonics per perdre-me'ls com si fossin gener.

Fa setmanes que no sé destriar les paraules idònies de les que no ho són, les mans que toco per última vegada de les que hi tornaran a ser l'endemà, les llunes plenes de les que els hi falta una mica de sal per acabar-se d'omplir. Hermann Hesse, tornant d'algun viatge, em deia: "Els llocs on hem viscut una temporada no prenen forma en la nostra memòria fins un temps després d'haver-nos-en acomiadat, i es converteixen en imatges que es mantenen inalterables. Mentre hi som i ho tenim tot davant els ulls, veiem encara el que és fortuït i el que és essencial subratllat gairebé de la mateixa manera; no és fins més endavant que es dissipa el que és secundari. El nostre record reté només el que val la pena retenir; ¿com podríem, si no, donar una mirada ni que fos a un any de la nostra vida sense temor ni sensació de vertigen?"

El vertigen que m'acompanya darrerament però, tampoc sé destriar-lo del desig inevitable de llançar-me sobre els núvols que sento cada cop que pujo a un avió que fa el camí de retorn.

27 de novembre de 2007
"El Micalet", València